LOS MISERABLES
Un musical indiferent.

En primer lloc haig de dir que a mi particularment els musicals no m’entusiasmen massa. Vaig anar a veure Los Miserables perquè a la meva parella si que li agraden. Tinc que dir que va ser com anar en unes muntanyes russes, ara sembla que m’enganxa, ara es fa avorrida, ara tornar a posar-se interessant, ara entra en una fase d’avorriment total amb algunes imatges i escenes aïllades que aconsegueixen captar novament la meva atenció, tot i que per uns breus moments.
Los Miserables te moments visuals molt bons però no és en absolut el que els seus creadors volien que fos, l’obra definitiva d’aquest clàssic literari. Es queda a mig camí.
Hugh Jackman està impecable en un paper que li be que ni pintat. L’actor ho te tot, es guapo, actua correctament, canta be i a més és un bon xicot, crec que el seu treball podria estar recompensat amb la seva primera nominació al Oscar. A Russel Crowe se’n va fer rar veure’l cantar, al final te hi vas acostumant, però segur que no serà aquest un d’aquells papers pels que serà recordat. Aquí la que te molts papers per endur-se el Oscar a la millor actriu secundaria és Anne Hathaway, una actriu emergent que ja està instal•lada per dret propi en la llista de les millors actrius de la seva generació.
En definitiva, Los Miserables és un musical que en contats moments aconsegueix transmetre al espectador, en aquest cas a mi, les emocions que hi ha darrera cada cançó. I com no, les dues hores i mitja que dura, son excessives.

Veure fitxe pel·lícula

ARGO
Un thriller intel·ligent i elegant.

Amb només tres pel·lícules com a realitzador, Ben Affleck està fent una de les carreres més interessants de la industria cinematogràfica d’Estats Units. Affleck sempre ha tingut clar que vol ser alguna cosa més que una cara bonica de Hollywood.
A Argo posa tota la seva passió i esforç per explicar un fet real amb tota la sinceritat i fidelitat possible als fets, amb una atenció molt acurada pels detalls. Sap en tot moment com crear la tensió adequada, amb una ambientació i caracteritzacions de luxe (no us perdeu els crèdits finals), uns actors fent un excel·lent treball i un guió amb alguns moments brillants.

El començament d’Argo està molt bé i és una demostració del pols d’Affleck darrera de les càmeres. Després d’una petita introducció en la que una veu en Off ens explica breument però amb claredat la historia d’Iran, ens traslladem a l’Orient Mitjà a finals dels anys 70 i son unes escenes rodades de tal manera, que es palpa la tensió i la sensació de perill que pateixen els protagonistes, que t’enganxen a la butaca i ja ens adonem que estem davant alguna cosa que val la pena veure.

El guió sap ser crític amb tots els bàndols, la CIA, els governs occidentals, el món del cinema, etc Cal destacar les actuacions de John Goodman i Alan Arkin (del món del cinema), amb uns diàlegs que no tenen perdua.Acompanyant a Ben Affleck hi ha un grapat d’actors, el grup d'ostatges, l’ambaixador del Canada, fent tots un treball increïble.
Un altre punt a favor d’Argo és la impressió de que realment estem a la dècada dels 70, molta cura en cada detall, els carrers incendiats de protestes d’Iran, el vestuari, la decoració a les cases i oficines, els bigotis i talls de cabell, les ulleres grans, la banda sonora o la presència del tabac en tost els ambients, fa que ens traslladem a aquella època. La intenció d’Affleck és ser precís en la historia sent crític ambdues parts, aconseguint-ho la major part de les vegades.
Argo és un fantàstic thriller polític ple de tensió, intriga, humor i elegància, obra d’un realitzador que va creixent en maduresa, que sap ser dramàtic però també relaxar-se quan arriba el moment.

Veure fitxe pel·lícula

SKYFALL
Al costat més humà de 007.

Ens trobem davant d’un James Bond que qüestiona la naturalesa del seu treball i mostra un declivi físic inèdit fins a les hores. Estem en el inici d’una nova etapa de la sèrie, en la que a part de Craig (ja ha firmat per dues més), la resta de personatges que fins ara li feien costat donant pas a una renovació i que tenen aquí la seva carta de presentació.
Suposo que el fet de celebrar el 50 aniversari de la franquícia fa que hi veiem constants ullets a algunes de les pel·lícules més recordades de 007.
Casino Royal (2006) va posar el llistó molt alt en aquesta etapa de la sèrie amb en Daniel Craig com a James Bond. Quantum of Solace (2008) no va la supera i Skyfall tampoc. Estem davant el Bond que més s’apropa al gènere del drama. I com a tot bon drama, aquesta és una historia de traïció i venjança. Descobrim elements del passat de Bond i M inèdits fins ara, portant la saga a un terreny més personal.
Aquí i juga un paper important Silva, el dolent interpretat per Javier Bardem que en cap moment et deixa indiferent, desconcertant i provocador (fins i tot intenta seduir a Bond), divertit i patètic.

La resta de personatges, els clàssics guanyen als moderns. Judi Dench com a M segueix perfecta, Ralph Fiennes està impecable en un paper que serà vital en les prpeperes entregues. Contràriament el jove Q queda lluny dels anteriors i les noies Bond resulten poca cosa, una perquè la seva presència és molt breu i l’altre perquè no resulta gaire convincent. L’ombra de Vesper, Eva Green, de Casino Royale és molt allargada.
Daniel Craig continua sent l’ànima d’aquest Bond amb el mèrit de donar-li un gir inesperat al seu personatge, ensenyant el seu costat físic més vulnerable. I demostrant que avui per avui no te rival interpretant les lluites i les persecucions, fent-les tant creïbles com doloroses.
Skyfall resulta original i valenta en la seva proposta dins la saga tot i que personalment i ha moments que trobo a faltar l’espectacularitat visual habitual en les pel·lícules de James Bond. Un guió més sòlid i unes noies a l’alçada del protagonista la haurien millorat molt.

Veure fitxe pel·lícula

VACACIONES AL INFIERNO
Mel Gibson en hores baixes.

Vacaciones en el infierno combina molt be acció i humor, sense prendre’s seriosament a si mateixa, com aquells films que varen llançar a Mel Gibson a la fama.
Hi ha també una barreja de referents, com per exemple que els atracadors vesteixin de pallassos com a El Caballero oscuro o que el personatge de Gibson es digui Driver, dujàveu de directors com Roberto Rodriguez, aquests ingredients munten un espectacle que va agafant cos lentament fins arriba a un final evident però atractiu, tot això dirigit de manera dinàmica i atractiva.
Al mig de tota aquesta historia, la figura de Mel Gibson i el seu passat. Qui és Driver?, si no un dels antiherois que sabia fer tan bé, un Mad Max desterrat a un lloc llunya de l’acció habitual. La critica es constant i evident, des de la corrupció a cada costat de la frontera, acabar amb els alts executius que el varen dur al lloc on ara es troba. Una lluita armada contra les injustícies, encara que siguin subjectives.

En el mig d’aquest infern trobem a un heroi amb cor, que amb les seves frases cíniques i el seu comportament,en alguns moments amoral, el que vol és ajudar a un nen i la seva mare. Tot i que aquest argument no es gens innovador i que ens trobem davant una pel•lícula oblidable, no ho hem de veure com una cosa negativa, és un film per disfrutar-lo, entretingut i que sap en quin lloc està, aprofitant les seves cartes perquè ens ho pesem bé.

Veure fitxe pel·lícula

LOOPER
Baixa un pel el teu nivell d’expectació.

Esperava bastant d’aquesta pel·lícula. En alguns llocs deien que des de Matrix era lo millor que s’havia fet. Això ja m’hauria d’haver fet sospita, ja que després de Matrix, per mi, la millor pelí que s’ha fet, dins aquest tipus de gènere, és Origen. Molts directors han intentat fer la història definitiva sobre els viatges en el temps, però sempre hi ha alguna cosa que no acaba d’encaixar dins el trencaclosques.
La història te una gran mancança de coherència narrativa i argumental, amb uns grans alts i baixos, que en alguns moments me van avorrí bastant.
Els moments d’acció estan molt ben resolts però no aporten res a la història ni al desenvolupament dels personatges, perdent-se en detalls sense importància deixant de banda el que seria més substancial. Masses portes obertes que no s’acaben de tancar, masses llacunes en un guió que vol ocupar-se de moltes coses, i deixa molts caps sense lligar. Et quedes una mica a mitges potser perquè la història central no és massa interessant.
En definitiva me vaig avorrí bastant, i això que podia ser una bona pel·lícula però tot en general, guió, direcció... etc esta mal resolt.

Veure fitxe pel·lícula

EL FRAUDE
Un frau millorable.

Un guió molt vist últimament, que a més volta en l’entorn de la vida professional i personal del protagonista. Denuncia d’una corrupció financera molt d’actualitat i les infidelitats en la família, i com les dues coses tenen influència una amb l’altre.
Tot i que en un principi el frau sembla només financer, no és així, deriva al terreny personal, al de la confiança amb els amics, i també de com en un sistema policial també es poden cometre irregularitats, que no deixant d’esser un frau.
A El fraude tot és previsible, fins i tot no destaca cap dels actors principals. Richard Gere fa al que ja ens te acostumats, a l’elegància d’un Home de negocis, però sense res més. Això si, cada vegada té més acusat el tic de tancar tant els ulls cada cop que el seu personatge ha de pensar alguna cosa, un detall que al començament de la seva carrera es podia veure com un segell personal, s’ha convertit en una mania de l’actor.
Susan Sarandon és una gran actriu però en aquest tipus de pel•lícules no se li treu tot el seu talent.
Una història entretinguda però que podia donar molt més de joc si s’hagués aprofundit molt més en els sentiments de tot el que passa i no passant només de refilo per damunt d’ells.

Veure fitxe pel·lícula

VENGANZA: CONEXIÓN ESTANBUL
Una segona entrega amb calçador.

L’excusa per tornar a encarnar a l’agent especial Bryan Mills es ben senzilla: els familiars d’aquells als que va matar per salvar a la seva filla, a la primera pel·lícula, Venganza, volen passar comptes anant directament per ell i la seva família.
La continuïtat es mante i, encara que no deixa d’esser una segona part, treta de la màniga, al menys l’excusa te arguments a favor.
Per desgracia, en aquesta ocasió no tenim darrera la càmera a Pierre Morel sinó a Olivier Megaton. La seva direcció es barroera i marejant, sobretot en els enfrontaments cos a cos, on la càmera es mou sense to ni so, sense cap mena de planificació. Aquesta manera de dirigir espatlla tota la feina de coreografia i aquells moments destinats a fer-nos gaudir. Tot això passa factura a la pel·lícula ja que està molt per sota del nivell de la primera entrega.
Per sort, el guió, que és simple com a la primera, va de cara al gra i això ajuda a que l’hora i mitja que dura passi volant. Això i la presencia de Liam Neeson són els dos punts forts que la salven.
A Neeson se’l veu ja una mica casquedet, es a dir, no tant en forma. Els 60 anys que dur a sobra es comencen a notar.
En definitiva, una pel·lícula que compleix amb un objectiu, distreure al personal, a vegades no cal demanar més.

Veure fitxe pel·lícula

CONTRARRELOJ
Nicolas Cage no rasca… pel·lícula

Encara recordo pel·lícules com ara “La Roca”, “Cara a cara”, “Con Air”, “Ojos de serpiente” o “60 segundos” en les que veiem com Hollywood volia convertir a Nicolas Cage en una estrella i en un heroi d’acció, i ho varen aconseguir. Després un seguit de males decisions de Cage, acceptar guions sense mirar, de vendre’s al millor postor, de roda subproductes, el varen convertir en un actor víctima del negoci, que treballa sense parar única i exclusivament per la pasta i sense quasi acceptar cap risc. Contrarreloj no millora l’ imatge que en tenim. Aquesta pel·lícula suposa el retrobament de Nicolas Cage i el director Simon West quinze anys després de “Con Air”. En aquest cas el director poca cosa pot fet amb un guió ple de topics. El començament sembla que estem davant d’una cinta millor de la que després ens trobarem. En definitiva, ja que no hi vull perdre més temps, la pel•lícula es pot arriba a pair sense perill de indigestió, tot que és una llàstima que el retrobament de Cage i West no hagi donat millors resultats. Contrarreloj, passable i oblidable.

Veure fitxe pel·lícula

HEADHUNTERS
Un thriller que enganxa de bon començament.

La pel·lícula té els mateixos productors de Millenium i això es nota en cada escena. És un thriller bastant realista i proper, allunyat de les grans i multitudinàries persecucions a que ens te acostumats Hollywood. La trama és bona i ja des de la primera escena ens absorbeix. Les seqüències violentes estan ben cuidades en la seva crueltat i realitat, així com nus per a tots els gustos. Les interpretacions són molt solvents, destacant el tres protagonistes principals, amb un Roger al qual li acabes agafant estimació. Ens trobem davant de un bon thriller d’acció, ple d’intrigues, violència, alguna escena inoblidable, i amb una dosis saludable de humor. Però, per damunt de tot, te allò imprescindible en tot thriller i novel·la negra: uns bons girs de la trama, creïbles i que aconseguiran mantenir l’atenció de l’espectador durant tota la projecció. El gir final està agafat in extremis, però no fa desmereixia res del que hem vist fins llavors. En definitiva un thriller cru, brut i real que val la pena veure.

Veure fitxe pel·lícula

LOS MERCENARIOS 2

Una colla de dinosaures.

Los Mercenarios hauria passat sense pena ni gloria si no hagués estat pel seu repartiment. Veure reunits en la mateixa pel·lícula a tot un seguit d’herois no tenia preu. Els més de 250 milions recaptats varen justificar una segona part. I quina segona part!
El començament de Los Mercenarios 2 deixa en no res al de la primera. Les escenes d’acció son canyeres, artesanals, es a dir, utilitzant els efectes digitals en contades ocasions, i encara son masses, perquè això d’omplir als extres de bossetes amb sang falsa ja no es porta, i tant en aquesta con en l’anterior es passant amb tanta dosis de sang.
Bones coreografies per a les escenes d’acció. Atenció a l’enfrontament a l’església i el duel a l’aeroport. Scott Adkins està desaprofitat com a ma dreta del dolent, que no és altre que Van Damme. Un dolent més físic aquesta vegada, que fa preveure un esperat enfrontament entre ell i Stallone.

L’aparició estel·lar de Chuck Norris, a càmera lenta i amb música d’Ennio Morricone de fons (brutal), està ficada amb calçador, però a aquestes alçades de la pel·lícula ja res importa. Aquets moment demostra l’alt grau d’auto parodia del que fa gala la pel·lícula.

No ens enganyem, Los Mercenarios 2 és molt conscient del que és, de qui hi participa en ella i al públic que va dirigida, per tant la conya i la parodia son constants i, sens dubte, uns dels seus grans encerts.
La pel·lícula ens regala amb el que ja volíem veure des de la primera: a Stallone, Willis i Schwarzenegger ajunten forces i aniquilant a l’enemic colza a colza. Una seqüència èpica en la que no hi falten les dosis d’humor i violència exigides. L’acció i la conya és el que mana en aquesta pel·lícula, i en aquest sentit Los Mercenarios 2 és un autèntic ple de principi a fi que farà les delícies de tots els que varem créixer amb aquesta colla de “dinosaures” del gènere.

Veure fitxe pel·lícula

EL LEGADO DE BOURNE

Ni carn ni peix.

Aquest és un projecte amb el que pretenen treure-li tot el suc possible a la saga Bourne, però neix bastant coix, ja que el director i el màxim protagonista de la trilogia, els que varen aconseguir donar credibilitat a la història, van abandonar el projecta.
El legado de Bourne (que no és cap sequeu-la, remake, precuela... no se sap) incorpora noms importants al repartiment, Edward Norton, Rachel Weisz i Jeremy Renner, dels tres l’últim és el que més destaca.
El guió es enrevessat a més no poder, la trama és lenta i la direcció res a veure amb Paul Greengrass (director de la trilogia).
Està clar que tot plegat és un intent desesperat per aflori una franquícia que una vegada els seus pesos pesants han decidit abandonar el vaixell, era millor deixar-la per tancada, però nois el “money” es molt poderós.

Una vegada vista la pel·lícula només se salva en Jeremy Renner, no té res a enveja a Matt Damon, es creïble en el paper de super agent. Norton i Weisz correctes, lluny de les seves millors interpretacions.
Falla molt la història, ens saturen d’informació, d’un munt de reunions, la presentació del personatge de Renner és excessivament llarga. La pel·lícula té algunes escenes d’acció bones però que queden diluïdes per masses moments burocràtics veien com Norton mou els fils perquè res l’esquitxi a ell.
Hi han poques escenes d’acció i a sobra alguna d’elles excessivament llarga, com per exemple la persecució amb moto per Manila, i quan sembla que en començarà una de bona, títols de crèdit, tots cap a casa i a espera la següent entrega.
Estem davant d’una pel·lícula que vol ser però no és, el que?..., no se sap.

Veure fitxe pel·lícula

LA FELICIDAD NUNCA VIENE SOLA

Previsible de principi a fi.

Si alguna cosa tenen els nostres veïns, els francesos, és que saben ser encantadors fins i tot en una comèdia tan banal com aquesta.
La pel·lícula es un seguit de topades més o menys divertides entre els dos personatges principals, per a un costa Sophie Marceau i per l’altra Gad Elmaleh, amanides amb una seguit de gags d’un humor molt francès. De bon principi ja sabem, com ja és evident en aquest tipus de histories, que al final acabaran tots dos junts, encara que sols no.
favor de La felicidad nunca viene sola s’ha de dir que no enganya a ningú ni ho pretén en cap moment. Només pretén entretenir a un públic adult. I ho aconsegueix. Gad Elmaleh te bones maneres com actor, està correcta. Sophie Marceau s’està fent gran amb molta dignitat i sense perdre ni un gram del seu atractiu.
Si ets dels que va a veure una pel·lícula per desprès fer-ne un anàlisi extensiu o esperes algun tipus de missatge, etc no hi vagis. Si només vols passar una estona agradable i entretinguda sense més, és una bona opció.

Veure fitxe pel·lícula

PROMETHEUS

Cercant els nostres creadors.

El gran dubte de Prometheus era sabé si estaria a l’altura de la saga Alien. Prometheus és una bona pel·lícula on l’espectacle i l’emoció i son assegurats tot i que la seva opulència i ambició l’allunya de la saga original.
Visualment la pel·lícula és espectacular, impecable i fantàstica. A més Ridley Scott demostra el seu saber fer creant aquella sensació de tensió creixent.
Prometheus gaudeix d’un repartiment bastant potent. Noomi Rapace deixa d’acostat els tatuatges i pírcings del personatge de Milennium: Los hombres que no amaban a las mujeres que la va fer famosa, per donar vida a l’arqueòloga protagonista, que com la sergent Ripley, té un gran sentit de la supervivència. Atenció a l’escena de l’auto cirurgia, espectacular.

Charlize Theron i Logan Marshall-Green estan correctes tot i que els seus papers son bastant plans. De totes maneres el que descata per damunt de quasi tots és en Michael Fassbender, brilla al màxim amb el personatge més fascinant de la pel·lícula: un robot amb una curiositat que recorda a la d’un nen però amb una ambivalència que per moments és esgarrifosa.
Prometheus busca resposta a algunes de les preguntes que sempre s’ha fet la humanitat: de on venim?... a on anem?... potser per això el guio de Damon Lindelof grinyola en alguns moments, la tasca no era gens fàcil i aquesta ambiciosa aposta potser fa que el film no arribi a les quotes del primer Allien (1979).

Veure fitxe pel·lícula

EL CABALLERO OSCURO: la leyenda renace

un 10 per a Nolan.

Nolan potencia l’espectacularitat, amb molt d’encert, per atraure l’atenció del públic. Ens monstre la violència física d’una manera que mai havia fet abans, mantenint els plans el màxim possible. El primer cop que es troben en Batman i en Bane és realment fantàstic. Nolan controla en tot moment el tempo narratiu fent que la pel·lícula generi una sensació d’emoció constant.
Bruce Wayne i Batman sempre havien seguit camins similars, però aquí el guió els diferencia més que mai. Val a dir que en Bruce Wayne no passa pels seu millor moment física ni mental.
Ningú a aquestes alçades por discutir el gran treball de Christian Bale donant vida a Bruce Wayne i a Batman en tota la trilogia, però la gran incògnita en aquesta tercera entrega era veure si en Bane es faria enyora al Joker, sens cap mena de dubte, en cap moment el vaig trobar a faltar. Només de veure en Bane a la pantalla ja et donaven ganes d’aixecar-te de la butaca i sortí corre’ns en direcció contraria.

Bane te’ls posa per corbata. Nolan fa un us magistral d’aquest personatge, tot i que la manera en que resolt el final d’en Bane és una mica frustrant. Joseph Gordon-Levitt molt bé en el paper de policia que representa la honradesa que Batman i el comissari Gordon varen deixar enrere al final de la segona entrega de Batman. Anne Hathaway en el paper de Catwoman composa un personatge atractiu i seductor. Marion Cotillard potser és de tots el personatge més fluix, tot i que ella fa el que pot amb el que té, no acaba de salvar-lo. Michael Caine, com a Alfred, ens monstre el seu costat més efectuos i humà. Gary Oldman en el desenvolupament de la trilogia ha anat de menys a més. En la primera entrega era un "pringat" que Batman acceptava com aliat, a la segona va guanyar punts però continuava en segon pla, aquí veiem com desplega totes les seves debilitats i fortaleses. Finalment, Mogan Freeman fa un bon ús del saber estar i del seu carisma.Ja per acabar, “El Caballero Oscuro: La Leyenda Renace” és una bona pel·lícula amb moments magistrals d’un nivell molt alt que no estan a l’abast de la majoria de directors actuals. Veure fitxe pel·lícula