Ahir divendres tocava cinema domèstic, una pizza, una Franhziskaner ben freda i una peli. En aquest cas l’escollida va ser: Crazy, stupid, love. “Només et separes, podria haver estat pitjor. Podria haver estat un càncer”. Amor desitjat, amor impossible, amor d’una nit... amor, el més gran dels sentiments, és tractat en aquesta pel•lícula d’una manera simpàtica, entretinguda i divertida. Un guió que ens proposa una bona línia argumental a partir d’una sèrie de situacions a cavall entre la comèdia i el drama. Steve Carell, aquí també productor, és un bon intèrpret que amb naturalitat continua trobant l’equilibri entre comèdia i drama, en aquest cas interpretant a un personatge que es guanya les nostres simpaties d’una manera espontània en aquestes anades i vingudes al voltant de la que suposa és la seva ànima bessona. Julianne Moore no perd ni perdrà mai aquesta capacitat que te d’enlluernar-nos. Ryan Goslin fa a la perfecció el seu paper de xulete. La resta de personatges estan correctes. El missatge de Crazy, stupid, love és que tots volem, tots desitgem, però tots hem de lluitar pel que volem. Boix, estúpid, amor... és el que hi ha. http://www.cinemaieti.com/cartellera/pelicules.php?id=3005
domingo, 17 de junio de 2012
BLANCANIEVES Y LA LEYENDA DEL CAZADOR
Els contes estàn de moda.
Al final he anat a veure “Blancanives y la leyenda
del cazador”. M'han sorprès els efectes especials, són molt bons. M’agrada’t com
han transformat la historia en una aventura d'espases i bruixeries, amb un
final on es reivindica el paper de la dona guerrera.
Per el meu gust hi ha una una cosa que grinyola una mica, quan el mirall respon
a la pregunta qui és la més bonica del regne?, entre Charlize Theron, que és la
reina, i Kristen Stewart, Blancaneus, per a mi sens dubte que Charlize Theron.
A més de bonica, Charlize, far un excel·lent paper interpretant a la reina
malvada.
No gaire res més a dir sobre la pel·lícula, ja fa setmanes que està en cartell,
per tant suposo que la majoria ja la heu vist, en cas contrari aneu-hi si voleu
passar una estona ben distrets.
Owen Wilson, Jack Black i Steve Martin són
tres icones del humor cinematogràfic, per això les meves perspectives de “El gran
año” eren, no diré que molt altes, però si com per passa una bona estona. La
realitat: un bon grup d’actors no garanteix l’èxit d’una pel·lícula.Una comèdia sense pretensions però amb un gran
pressupost que fa molt difícil la seva rendibilitat. Desaprofita la presencia dels
tres actors que nomes aconsegueixen treure a l'espectador algun somriure aïllat.
La direcció de David Frankel és d’una correcció excessiva, s’encomana d’una historia
rutinària quan els protagonistes volten d’un país a un altre, repetint les mateixes situacions a cada lloc.“El gran año” és una pel·lícula avorrida amb
paisatges molt macos i primers plans d’espècies d’ocells, en definitiva una cinta perfecta
pels amants a l’ornitologia.
Ahir divendres tocava cinema domèstic, una pizza, una Franhziskaner ben freda i una peli. En aquest cas l’escollida va ser: Crazy, stupid, love.
