Previsible de principi a fi.
Si alguna cosa tenen els nostres veïns, els francesos, és que saben ser
encantadors fins i tot en una comèdia tan banal com aquesta.
La pel·lícula es un seguit de topades més o menys divertides entre els dos
personatges principals, per a un costa Sophie Marceau i per l’altra Gad
Elmaleh, amanides amb una seguit de gags d’un humor molt francès. De bon
principi ja sabem, com ja és evident en aquest tipus de histories, que al
final acabaran tots dos junts, encara que sols no.
favor de La felicidad nunca viene sola s’ha de dir que no enganya a ningú ni
ho pretén en cap moment. Només pretén entretenir a un públic adult. I ho
aconsegueix. Gad Elmaleh te bones maneres com actor, està correcta. Sophie
Marceau s’està fent gran amb molta dignitat i sense perdre ni un gram del
seu atractiu.
Si ets dels que va a veure una pel·lícula per desprès fer-ne un anàlisi
extensiu o esperes algun tipus de missatge, etc no hi vagis. Si només vols
passar una estona agradable i entretinguda sense més, és una bona opció.
No hay comentarios:
Publicar un comentario