VACACIONES AL INFIERNO
Mel Gibson en hores baixes.

Vacaciones en el infierno combina molt be acció i humor, sense prendre’s seriosament a si mateixa, com aquells films que varen llançar a Mel Gibson a la fama.
Hi ha també una barreja de referents, com per exemple que els atracadors vesteixin de pallassos com a El Caballero oscuro o que el personatge de Gibson es digui Driver, dujàveu de directors com Roberto Rodriguez, aquests ingredients munten un espectacle que va agafant cos lentament fins arriba a un final evident però atractiu, tot això dirigit de manera dinàmica i atractiva.
Al mig de tota aquesta historia, la figura de Mel Gibson i el seu passat. Qui és Driver?, si no un dels antiherois que sabia fer tan bé, un Mad Max desterrat a un lloc llunya de l’acció habitual. La critica es constant i evident, des de la corrupció a cada costat de la frontera, acabar amb els alts executius que el varen dur al lloc on ara es troba. Una lluita armada contra les injustícies, encara que siguin subjectives.

En el mig d’aquest infern trobem a un heroi amb cor, que amb les seves frases cíniques i el seu comportament,en alguns moments amoral, el que vol és ajudar a un nen i la seva mare. Tot i que aquest argument no es gens innovador i que ens trobem davant una pel•lícula oblidable, no ho hem de veure com una cosa negativa, és un film per disfrutar-lo, entretingut i que sap en quin lloc està, aprofitant les seves cartes perquè ens ho pesem bé.

Veure fitxe pel·lícula

LOOPER
Baixa un pel el teu nivell d’expectació.

Esperava bastant d’aquesta pel·lícula. En alguns llocs deien que des de Matrix era lo millor que s’havia fet. Això ja m’hauria d’haver fet sospita, ja que després de Matrix, per mi, la millor pelí que s’ha fet, dins aquest tipus de gènere, és Origen. Molts directors han intentat fer la història definitiva sobre els viatges en el temps, però sempre hi ha alguna cosa que no acaba d’encaixar dins el trencaclosques.
La història te una gran mancança de coherència narrativa i argumental, amb uns grans alts i baixos, que en alguns moments me van avorrí bastant.
Els moments d’acció estan molt ben resolts però no aporten res a la història ni al desenvolupament dels personatges, perdent-se en detalls sense importància deixant de banda el que seria més substancial. Masses portes obertes que no s’acaben de tancar, masses llacunes en un guió que vol ocupar-se de moltes coses, i deixa molts caps sense lligar. Et quedes una mica a mitges potser perquè la història central no és massa interessant.
En definitiva me vaig avorrí bastant, i això que podia ser una bona pel·lícula però tot en general, guió, direcció... etc esta mal resolt.

Veure fitxe pel·lícula

EL FRAUDE
Un frau millorable.

Un guió molt vist últimament, que a més volta en l’entorn de la vida professional i personal del protagonista. Denuncia d’una corrupció financera molt d’actualitat i les infidelitats en la família, i com les dues coses tenen influència una amb l’altre.
Tot i que en un principi el frau sembla només financer, no és així, deriva al terreny personal, al de la confiança amb els amics, i també de com en un sistema policial també es poden cometre irregularitats, que no deixant d’esser un frau.
A El fraude tot és previsible, fins i tot no destaca cap dels actors principals. Richard Gere fa al que ja ens te acostumats, a l’elegància d’un Home de negocis, però sense res més. Això si, cada vegada té més acusat el tic de tancar tant els ulls cada cop que el seu personatge ha de pensar alguna cosa, un detall que al començament de la seva carrera es podia veure com un segell personal, s’ha convertit en una mania de l’actor.
Susan Sarandon és una gran actriu però en aquest tipus de pel•lícules no se li treu tot el seu talent.
Una història entretinguda però que podia donar molt més de joc si s’hagués aprofundit molt més en els sentiments de tot el que passa i no passant només de refilo per damunt d’ells.

Veure fitxe pel·lícula

VENGANZA: CONEXIÓN ESTANBUL
Una segona entrega amb calçador.

L’excusa per tornar a encarnar a l’agent especial Bryan Mills es ben senzilla: els familiars d’aquells als que va matar per salvar a la seva filla, a la primera pel·lícula, Venganza, volen passar comptes anant directament per ell i la seva família.
La continuïtat es mante i, encara que no deixa d’esser una segona part, treta de la màniga, al menys l’excusa te arguments a favor.
Per desgracia, en aquesta ocasió no tenim darrera la càmera a Pierre Morel sinó a Olivier Megaton. La seva direcció es barroera i marejant, sobretot en els enfrontaments cos a cos, on la càmera es mou sense to ni so, sense cap mena de planificació. Aquesta manera de dirigir espatlla tota la feina de coreografia i aquells moments destinats a fer-nos gaudir. Tot això passa factura a la pel·lícula ja que està molt per sota del nivell de la primera entrega.
Per sort, el guió, que és simple com a la primera, va de cara al gra i això ajuda a que l’hora i mitja que dura passi volant. Això i la presencia de Liam Neeson són els dos punts forts que la salven.
A Neeson se’l veu ja una mica casquedet, es a dir, no tant en forma. Els 60 anys que dur a sobra es comencen a notar.
En definitiva, una pel·lícula que compleix amb un objectiu, distreure al personal, a vegades no cal demanar més.

Veure fitxe pel·lícula