Un musical indiferent.
En primer lloc haig de dir que a mi particularment els musicals no m’entusiasmen massa. Vaig anar a veure Los Miserables perquè a la meva parella si que li agraden. Tinc que dir que va ser com anar en unes muntanyes russes, ara sembla que m’enganxa, ara es fa avorrida, ara tornar a posar-se interessant, ara entra en una fase d’avorriment total amb algunes imatges i escenes aïllades que aconsegueixen captar novament la meva atenció, tot i que per uns breus moments.
Los Miserables te moments visuals molt bons però no és en absolut el que els seus creadors volien que fos, l’obra definitiva d’aquest clàssic literari. Es queda a mig camí.
Hugh Jackman està impecable en un paper que li be que ni pintat. L’actor ho te tot, es guapo, actua correctament, canta be i a més és un bon xicot, crec que el seu treball podria estar recompensat amb la seva primera nominació al Oscar. A Russel Crowe se’n va fer rar veure’l cantar, al final te hi vas acostumant, però segur que no serà aquest un d’aquells papers pels que serà recordat. Aquí la que te molts papers per endur-se el Oscar a la millor actriu secundaria és Anne Hathaway, una actriu emergent que ja està instal•lada per dret propi en la llista de les millors actrius de la seva generació.
En definitiva, Los Miserables és un musical que en contats moments aconsegueix transmetre al espectador, en aquest cas a mi, les emocions que hi ha darrera cada cançó. I com no, les dues hores i mitja que dura, son excessives.
