DJANGO DESENCADENADO
Un western made in Tarantino.

El començament de Django, deu primers minuts, genials, on es desplega la historia i el temps suficient en el que el director ens submergeix en un producte serio i contundent.
Tarantino distribueix l’acció entre els protagonistes de manera equilibrada i descriu els personatges amb precisió. Diàlegs clars i contundents, personatges ben estudiats: el doctor Schutz és un defensor dels drets dels negres, no li agraden els rics del Sud ni la manera en que tracten als esclaus negres i a més és espavilat. Un personatge ben dibuixat e imprescindible pel que Christoph Waltz està nominat al Oscar com a millor actor secundari. Tot i això Jamie Foxx, com Django, no es queda gens curt i està pràcticament a l’alçada de Waltz ja que broda el seu personatge. Leonardo Dicaprio, com a negrer perversa està perfecta i Samuel L Jackson, genial.
He llegit en un algun lloc que aquesta no és una obra mestre, que la duració és excessiva, (2h 45m), etc. Potser si, però a mi personalment me va encantar, vaig estar enganxat a la butaca sense ni mourem un pel durant tota la pel·lícula i quan es va acabar fins i tot hem va saber greu que ja estes. Se’n va passar l’estona volant. No tens temps per distreure’t, des de el principi fins al final hi ha moments senzillament genials. Al principi, l’entrada del dr. King Schultz tracten de localitzar a Django; Django i Schultz al bar d’un petit pobla de Texas en que acabant mata’n al sheriff local; els membres del Ku Klux Klan tractant de donar caça a Django i Schultz, aquesta escena la vaig trobar sensacional; Calvin Candie, Leonardo Dicaprio, tractant d’explicar com el cervell dels blancs és diferent al dels negres, i un piló d’escenes més que no tenen pèrdua.
Potser Quentin Tarantino no sigui un bon director, ni un bon actor, però no us perdeu Django desencadenado.

Veure fitxe pel·lícula

LINCOLN
Excessivament llarga..., o no.

Quasi tres hores de història americana que et semblaran menys sempre i quan el tema sigui del teu interès. Al director no li interessa el camp de batalla, ja s’han fet moltes pel·lícules sobre el conflicte, si no la lluita en els despatxos, la guerra oberta entre demòcrates i republicans per l’abolició de l’esclavitud.
Lincoln és retratat coma President, polític, pare i marit. Tot i així la seva vida privada passa més desapercebuda, sense profunditza-hi massa. La presència del fill gran es queda com anecdòtic. També passa amb altres personatges, són tants els personatges (amb més o menys implicació) d’aquesta historia, que és difícil que tots tinguin els minuts que mereixen.
El centre d’atenció de la cinta és Lincoln i la seva causa, per això el Spielberg deixa de banda la part més familiar, la part humana dels principals interessats en que s’aprovi l’esmena, es a dir, la comunitat negre. I quan hi fa algun apropament ho fa amb molta destresa, a destaca el moment que el personatge de Tommy Lee Jones arriba a casa després de l’aprovació de l’esmena.
En cap cas Spielberg ens mostra una visió idealitzada de la figura de Lincoln. Ens mostra una persona humana e imperfecta, però valenta i fidel als seus principis. Ja només començar el situa en un entorn exempta de grandesa, fugin de la imatge de mite que sempre a envoltat al personatge.

Aquí volia arriba, el treball de Daniel Day-Lewis en la pell del President és supèrbia. Els gestos, la manera de parlar, de caminar... Però sobretot l’esforç per aconseguir una representació solemne del polític al temps que des dramatitza al ser humà que hi ha al darrera. Per a mi, particularment, és lo millor d’aquesta pel·lícula.
Lincoln no es tracta d’una producció especialment apassionant, el desenllaç final potser és massa facil, “de manual”. Més si arriba després de l’assassinat del protagonista, el qual està enregistrat amb molta elegància, fora de pla i sense pretensions lacrimògenes.
Tècnicament és impecable, ja si contava amb això. El repartiment és de luxe, del primer a l’últim, per breu que sigui la seva intervenció.

Veure fitxe pel·lícula