Un western made in Tarantino.
El començament de Django, deu primers minuts, genials, on es desplega la historia i el temps suficient en el que el director ens submergeix en un producte serio i contundent.
Tarantino distribueix l’acció entre els protagonistes de manera equilibrada i descriu els personatges amb precisió. Diàlegs clars i contundents, personatges ben estudiats: el doctor Schutz és un defensor dels drets dels negres, no li agraden els rics del Sud ni la manera en que tracten als esclaus negres i a més és espavilat. Un personatge ben dibuixat e imprescindible pel que Christoph Waltz està nominat al Oscar com a millor actor secundari. Tot i això Jamie Foxx, com Django, no es queda gens curt i està pràcticament a l’alçada de Waltz ja que broda el seu personatge. Leonardo Dicaprio, com a negrer perversa està perfecta i Samuel L Jackson, genial.
He llegit en un algun lloc que aquesta no és una obra mestre, que la duració és excessiva, (2h 45m), etc. Potser si, però a mi personalment me va encantar, vaig estar enganxat a la butaca sense ni mourem un pel durant tota la pel·lícula i quan es va acabar fins i tot hem va saber greu que ja estes. Se’n va passar l’estona volant. No tens temps per distreure’t, des de el principi fins al final hi ha moments senzillament genials. Al principi, l’entrada del dr. King Schultz tracten de localitzar a Django; Django i Schultz al bar d’un petit pobla de Texas en que acabant mata’n al sheriff local; els membres del Ku Klux Klan tractant de donar caça a Django i Schultz, aquesta escena la vaig trobar sensacional; Calvin Candie, Leonardo Dicaprio, tractant d’explicar com el cervell dels blancs és diferent al dels negres, i un piló d’escenes més que no tenen pèrdua.
Potser Quentin Tarantino no sigui un bon director, ni un bon actor, però no us perdeu Django desencadenado.
No hay comentarios:
Publicar un comentario