DJANGO DESENCADENADO
Un western made in Tarantino.

El començament de Django, deu primers minuts, genials, on es desplega la historia i el temps suficient en el que el director ens submergeix en un producte serio i contundent.
Tarantino distribueix l’acció entre els protagonistes de manera equilibrada i descriu els personatges amb precisió. Diàlegs clars i contundents, personatges ben estudiats: el doctor Schutz és un defensor dels drets dels negres, no li agraden els rics del Sud ni la manera en que tracten als esclaus negres i a més és espavilat. Un personatge ben dibuixat e imprescindible pel que Christoph Waltz està nominat al Oscar com a millor actor secundari. Tot i això Jamie Foxx, com Django, no es queda gens curt i està pràcticament a l’alçada de Waltz ja que broda el seu personatge. Leonardo Dicaprio, com a negrer perversa està perfecta i Samuel L Jackson, genial.
He llegit en un algun lloc que aquesta no és una obra mestre, que la duració és excessiva, (2h 45m), etc. Potser si, però a mi personalment me va encantar, vaig estar enganxat a la butaca sense ni mourem un pel durant tota la pel·lícula i quan es va acabar fins i tot hem va saber greu que ja estes. Se’n va passar l’estona volant. No tens temps per distreure’t, des de el principi fins al final hi ha moments senzillament genials. Al principi, l’entrada del dr. King Schultz tracten de localitzar a Django; Django i Schultz al bar d’un petit pobla de Texas en que acabant mata’n al sheriff local; els membres del Ku Klux Klan tractant de donar caça a Django i Schultz, aquesta escena la vaig trobar sensacional; Calvin Candie, Leonardo Dicaprio, tractant d’explicar com el cervell dels blancs és diferent al dels negres, i un piló d’escenes més que no tenen pèrdua.
Potser Quentin Tarantino no sigui un bon director, ni un bon actor, però no us perdeu Django desencadenado.

Veure fitxe pel·lícula

LINCOLN
Excessivament llarga..., o no.

Quasi tres hores de història americana que et semblaran menys sempre i quan el tema sigui del teu interès. Al director no li interessa el camp de batalla, ja s’han fet moltes pel·lícules sobre el conflicte, si no la lluita en els despatxos, la guerra oberta entre demòcrates i republicans per l’abolició de l’esclavitud.
Lincoln és retratat coma President, polític, pare i marit. Tot i així la seva vida privada passa més desapercebuda, sense profunditza-hi massa. La presència del fill gran es queda com anecdòtic. També passa amb altres personatges, són tants els personatges (amb més o menys implicació) d’aquesta historia, que és difícil que tots tinguin els minuts que mereixen.
El centre d’atenció de la cinta és Lincoln i la seva causa, per això el Spielberg deixa de banda la part més familiar, la part humana dels principals interessats en que s’aprovi l’esmena, es a dir, la comunitat negre. I quan hi fa algun apropament ho fa amb molta destresa, a destaca el moment que el personatge de Tommy Lee Jones arriba a casa després de l’aprovació de l’esmena.
En cap cas Spielberg ens mostra una visió idealitzada de la figura de Lincoln. Ens mostra una persona humana e imperfecta, però valenta i fidel als seus principis. Ja només començar el situa en un entorn exempta de grandesa, fugin de la imatge de mite que sempre a envoltat al personatge.

Aquí volia arriba, el treball de Daniel Day-Lewis en la pell del President és supèrbia. Els gestos, la manera de parlar, de caminar... Però sobretot l’esforç per aconseguir una representació solemne del polític al temps que des dramatitza al ser humà que hi ha al darrera. Per a mi, particularment, és lo millor d’aquesta pel·lícula.
Lincoln no es tracta d’una producció especialment apassionant, el desenllaç final potser és massa facil, “de manual”. Més si arriba després de l’assassinat del protagonista, el qual està enregistrat amb molta elegància, fora de pla i sense pretensions lacrimògenes.
Tècnicament és impecable, ja si contava amb això. El repartiment és de luxe, del primer a l’últim, per breu que sigui la seva intervenció.

Veure fitxe pel·lícula

EL LADO BUENO DE LAS COSAS
On veuen les 8 nominacions als Oscar?

En primer lloc crec que les 8 nominacions que té la pel·lícula als premis Oscar són totalment excessives.
El que sobresurt més en aquesta història és la interpretació de Jennifer Lawrence, una actriu que ja ha deixat d’esser una sorpresa. També molt bé Bradley Cooper defensant la seva imatge de guaperes apta per a papers sense cap càrrega dramàtica, i Robert de Niro, més entonat i mesurat del que ens te habitualment acostumats, fent una excel·lent interpretació.
Segurament gràcies a l’admiració que desperta el controvertit i temperemental director David O. Rusell se li hagi donat un tracte de favor amb El lado bueno de las cosas, un guió molt interessant, vertiginós, simpàtic, que ens introdueix de ple en un món de desequilibris més emocionals que mentals i en l’estupidesa supersticiosa amb forma d’aposta esportiva. Però, atenció, que falla?
La direcció és notable. Potser la falta d’originalitat, que sigui tant previsible, que el que ens ensenya David O. Rusell a la pantalla no ens sembli una novetat, si no una clàssica història romàntica amb alguns tocs còmics. No hi ha escenes d’aquelles que es queden gravades a les nostres retines, ni la seqüència del ball resisteix la comparació amb la de John Travolta i Uma Thurman tot i que comparteix una evident semblança en alguns plans.
Una pel·lícula que serà recordada sobre tot pel seu optimista tram final.

Veure fitxe pel·lícula

LA NOCHE MÁS OSCURA
A la caça d’Osama.

La noche más oscura és una pel·lícula que podria ser (i és) bastant polèmica degut a les escenes que hi poden veure. Tortures, operacions encobertes i frases d’alts càrrecs com per exemple: “Hagan su trabajo, tràiganme a gente a la que pueda matar”. Kathryn Bigelow (oscar per En Tierra hostil) torna a estar a l’alçada i porta a bon port la cinta sense importar-li el que diran. La directora es limita a representar lo més objectivament possible com es varen produir els fets. En cap moment de la pel·lícula se’ns transmet cap missatge patriòtic, ni es veuen banderes americanes al aire. No hi ha funerals emotius ni herois de la nació. Bigelow ens presenta el treball d’uns professionals sense jutja la seva ètica y sense amagar-nos les seves accions i conseqüències. Ens deixa a nosaltres, els espectadors, perquè lliurament decidim el que ens sembla bé i el que no. En cap moment ens vol empenya a adoptar una opinió amb alguna imatge o música carregada de emotivitat. El guió tampoc s’ha permès tenir diàlegs sobre moral, ni ha deixat que els personatges defensin les seves accions amb la paraula, donant a la pel·lícula un realisme fred més propi dels documentals.

Jessica Chastain interpreta el paper de Maya fil conductor de la història. Jason Clarke (Dan) és la ma executora d’aquestes tècniques fora d’ètica, amb la seva interpretació ens ensenya a una persona normal amb una feina difícil d’entendre. Reda Kated és el presoner que està a la cel·la bruta que no sabrem ben bé quina és la seva possible relació amb Al-Qaeda ni perquè està allà. Però sabem que té informació que els agents de la CIA obtindran d’una manera u altre, y Maya tot i que aparante una certa fragilitat és una agent amb una gran determinació. A partir d’aquesta escena veurem un seguit d’actors i actrius que interpreten a diferents membres de la CIA, als càrrecs del govern, soldats de les Forces Especials i terroristes, tots amb nota alta.
Pel·lícula molt recomanable per anar a veure-la al cinema ja que a part de la història, els actors i les imatges, el so i la música ha estat molt acurada. Esteu atents als trets, les explosions i al so dels rotors dels helicòpters, espectacular!

Veure fitxe pel·lícula

LOS MISERABLES
Un musical indiferent.

En primer lloc haig de dir que a mi particularment els musicals no m’entusiasmen massa. Vaig anar a veure Los Miserables perquè a la meva parella si que li agraden. Tinc que dir que va ser com anar en unes muntanyes russes, ara sembla que m’enganxa, ara es fa avorrida, ara tornar a posar-se interessant, ara entra en una fase d’avorriment total amb algunes imatges i escenes aïllades que aconsegueixen captar novament la meva atenció, tot i que per uns breus moments.
Los Miserables te moments visuals molt bons però no és en absolut el que els seus creadors volien que fos, l’obra definitiva d’aquest clàssic literari. Es queda a mig camí.
Hugh Jackman està impecable en un paper que li be que ni pintat. L’actor ho te tot, es guapo, actua correctament, canta be i a més és un bon xicot, crec que el seu treball podria estar recompensat amb la seva primera nominació al Oscar. A Russel Crowe se’n va fer rar veure’l cantar, al final te hi vas acostumant, però segur que no serà aquest un d’aquells papers pels que serà recordat. Aquí la que te molts papers per endur-se el Oscar a la millor actriu secundaria és Anne Hathaway, una actriu emergent que ja està instal•lada per dret propi en la llista de les millors actrius de la seva generació.
En definitiva, Los Miserables és un musical que en contats moments aconsegueix transmetre al espectador, en aquest cas a mi, les emocions que hi ha darrera cada cançó. I com no, les dues hores i mitja que dura, son excessives.

Veure fitxe pel·lícula

ARGO
Un thriller intel·ligent i elegant.

Amb només tres pel·lícules com a realitzador, Ben Affleck està fent una de les carreres més interessants de la industria cinematogràfica d’Estats Units. Affleck sempre ha tingut clar que vol ser alguna cosa més que una cara bonica de Hollywood.
A Argo posa tota la seva passió i esforç per explicar un fet real amb tota la sinceritat i fidelitat possible als fets, amb una atenció molt acurada pels detalls. Sap en tot moment com crear la tensió adequada, amb una ambientació i caracteritzacions de luxe (no us perdeu els crèdits finals), uns actors fent un excel·lent treball i un guió amb alguns moments brillants.

El començament d’Argo està molt bé i és una demostració del pols d’Affleck darrera de les càmeres. Després d’una petita introducció en la que una veu en Off ens explica breument però amb claredat la historia d’Iran, ens traslladem a l’Orient Mitjà a finals dels anys 70 i son unes escenes rodades de tal manera, que es palpa la tensió i la sensació de perill que pateixen els protagonistes, que t’enganxen a la butaca i ja ens adonem que estem davant alguna cosa que val la pena veure.

El guió sap ser crític amb tots els bàndols, la CIA, els governs occidentals, el món del cinema, etc Cal destacar les actuacions de John Goodman i Alan Arkin (del món del cinema), amb uns diàlegs que no tenen perdua.Acompanyant a Ben Affleck hi ha un grapat d’actors, el grup d'ostatges, l’ambaixador del Canada, fent tots un treball increïble.
Un altre punt a favor d’Argo és la impressió de que realment estem a la dècada dels 70, molta cura en cada detall, els carrers incendiats de protestes d’Iran, el vestuari, la decoració a les cases i oficines, els bigotis i talls de cabell, les ulleres grans, la banda sonora o la presència del tabac en tost els ambients, fa que ens traslladem a aquella època. La intenció d’Affleck és ser precís en la historia sent crític ambdues parts, aconseguint-ho la major part de les vegades.
Argo és un fantàstic thriller polític ple de tensió, intriga, humor i elegància, obra d’un realitzador que va creixent en maduresa, que sap ser dramàtic però també relaxar-se quan arriba el moment.

Veure fitxe pel·lícula

SKYFALL
Al costat més humà de 007.

Ens trobem davant d’un James Bond que qüestiona la naturalesa del seu treball i mostra un declivi físic inèdit fins a les hores. Estem en el inici d’una nova etapa de la sèrie, en la que a part de Craig (ja ha firmat per dues més), la resta de personatges que fins ara li feien costat donant pas a una renovació i que tenen aquí la seva carta de presentació.
Suposo que el fet de celebrar el 50 aniversari de la franquícia fa que hi veiem constants ullets a algunes de les pel·lícules més recordades de 007.
Casino Royal (2006) va posar el llistó molt alt en aquesta etapa de la sèrie amb en Daniel Craig com a James Bond. Quantum of Solace (2008) no va la supera i Skyfall tampoc. Estem davant el Bond que més s’apropa al gènere del drama. I com a tot bon drama, aquesta és una historia de traïció i venjança. Descobrim elements del passat de Bond i M inèdits fins ara, portant la saga a un terreny més personal.
Aquí i juga un paper important Silva, el dolent interpretat per Javier Bardem que en cap moment et deixa indiferent, desconcertant i provocador (fins i tot intenta seduir a Bond), divertit i patètic.

La resta de personatges, els clàssics guanyen als moderns. Judi Dench com a M segueix perfecta, Ralph Fiennes està impecable en un paper que serà vital en les prpeperes entregues. Contràriament el jove Q queda lluny dels anteriors i les noies Bond resulten poca cosa, una perquè la seva presència és molt breu i l’altre perquè no resulta gaire convincent. L’ombra de Vesper, Eva Green, de Casino Royale és molt allargada.
Daniel Craig continua sent l’ànima d’aquest Bond amb el mèrit de donar-li un gir inesperat al seu personatge, ensenyant el seu costat físic més vulnerable. I demostrant que avui per avui no te rival interpretant les lluites i les persecucions, fent-les tant creïbles com doloroses.
Skyfall resulta original i valenta en la seva proposta dins la saga tot i que personalment i ha moments que trobo a faltar l’espectacularitat visual habitual en les pel·lícules de James Bond. Un guió més sòlid i unes noies a l’alçada del protagonista la haurien millorat molt.

Veure fitxe pel·lícula