LOS MERCENARIOS 2

Una colla de dinosaures.

Los Mercenarios hauria passat sense pena ni gloria si no hagués estat pel seu repartiment. Veure reunits en la mateixa pel·lícula a tot un seguit d’herois no tenia preu. Els més de 250 milions recaptats varen justificar una segona part. I quina segona part!
El començament de Los Mercenarios 2 deixa en no res al de la primera. Les escenes d’acció son canyeres, artesanals, es a dir, utilitzant els efectes digitals en contades ocasions, i encara son masses, perquè això d’omplir als extres de bossetes amb sang falsa ja no es porta, i tant en aquesta con en l’anterior es passant amb tanta dosis de sang.
Bones coreografies per a les escenes d’acció. Atenció a l’enfrontament a l’església i el duel a l’aeroport. Scott Adkins està desaprofitat com a ma dreta del dolent, que no és altre que Van Damme. Un dolent més físic aquesta vegada, que fa preveure un esperat enfrontament entre ell i Stallone.

L’aparició estel·lar de Chuck Norris, a càmera lenta i amb música d’Ennio Morricone de fons (brutal), està ficada amb calçador, però a aquestes alçades de la pel·lícula ja res importa. Aquets moment demostra l’alt grau d’auto parodia del que fa gala la pel·lícula.

No ens enganyem, Los Mercenarios 2 és molt conscient del que és, de qui hi participa en ella i al públic que va dirigida, per tant la conya i la parodia son constants i, sens dubte, uns dels seus grans encerts.
La pel·lícula ens regala amb el que ja volíem veure des de la primera: a Stallone, Willis i Schwarzenegger ajunten forces i aniquilant a l’enemic colza a colza. Una seqüència èpica en la que no hi falten les dosis d’humor i violència exigides. L’acció i la conya és el que mana en aquesta pel·lícula, i en aquest sentit Los Mercenarios 2 és un autèntic ple de principi a fi que farà les delícies de tots els que varem créixer amb aquesta colla de “dinosaures” del gènere.

Veure fitxe pel·lícula

EL LEGADO DE BOURNE

Ni carn ni peix.

Aquest és un projecte amb el que pretenen treure-li tot el suc possible a la saga Bourne, però neix bastant coix, ja que el director i el màxim protagonista de la trilogia, els que varen aconseguir donar credibilitat a la història, van abandonar el projecta.
El legado de Bourne (que no és cap sequeu-la, remake, precuela... no se sap) incorpora noms importants al repartiment, Edward Norton, Rachel Weisz i Jeremy Renner, dels tres l’últim és el que més destaca.
El guió es enrevessat a més no poder, la trama és lenta i la direcció res a veure amb Paul Greengrass (director de la trilogia).
Està clar que tot plegat és un intent desesperat per aflori una franquícia que una vegada els seus pesos pesants han decidit abandonar el vaixell, era millor deixar-la per tancada, però nois el “money” es molt poderós.

Una vegada vista la pel·lícula només se salva en Jeremy Renner, no té res a enveja a Matt Damon, es creïble en el paper de super agent. Norton i Weisz correctes, lluny de les seves millors interpretacions.
Falla molt la història, ens saturen d’informació, d’un munt de reunions, la presentació del personatge de Renner és excessivament llarga. La pel·lícula té algunes escenes d’acció bones però que queden diluïdes per masses moments burocràtics veien com Norton mou els fils perquè res l’esquitxi a ell.
Hi han poques escenes d’acció i a sobra alguna d’elles excessivament llarga, com per exemple la persecució amb moto per Manila, i quan sembla que en començarà una de bona, títols de crèdit, tots cap a casa i a espera la següent entrega.
Estem davant d’una pel·lícula que vol ser però no és, el que?..., no se sap.

Veure fitxe pel·lícula

LA FELICIDAD NUNCA VIENE SOLA

Previsible de principi a fi.

Si alguna cosa tenen els nostres veïns, els francesos, és que saben ser encantadors fins i tot en una comèdia tan banal com aquesta.
La pel·lícula es un seguit de topades més o menys divertides entre els dos personatges principals, per a un costa Sophie Marceau i per l’altra Gad Elmaleh, amanides amb una seguit de gags d’un humor molt francès. De bon principi ja sabem, com ja és evident en aquest tipus de histories, que al final acabaran tots dos junts, encara que sols no.
favor de La felicidad nunca viene sola s’ha de dir que no enganya a ningú ni ho pretén en cap moment. Només pretén entretenir a un públic adult. I ho aconsegueix. Gad Elmaleh te bones maneres com actor, està correcta. Sophie Marceau s’està fent gran amb molta dignitat i sense perdre ni un gram del seu atractiu.
Si ets dels que va a veure una pel·lícula per desprès fer-ne un anàlisi extensiu o esperes algun tipus de missatge, etc no hi vagis. Si només vols passar una estona agradable i entretinguda sense més, és una bona opció.

Veure fitxe pel·lícula

PROMETHEUS

Cercant els nostres creadors.

El gran dubte de Prometheus era sabé si estaria a l’altura de la saga Alien. Prometheus és una bona pel·lícula on l’espectacle i l’emoció i son assegurats tot i que la seva opulència i ambició l’allunya de la saga original.
Visualment la pel·lícula és espectacular, impecable i fantàstica. A més Ridley Scott demostra el seu saber fer creant aquella sensació de tensió creixent.
Prometheus gaudeix d’un repartiment bastant potent. Noomi Rapace deixa d’acostat els tatuatges i pírcings del personatge de Milennium: Los hombres que no amaban a las mujeres que la va fer famosa, per donar vida a l’arqueòloga protagonista, que com la sergent Ripley, té un gran sentit de la supervivència. Atenció a l’escena de l’auto cirurgia, espectacular.

Charlize Theron i Logan Marshall-Green estan correctes tot i que els seus papers son bastant plans. De totes maneres el que descata per damunt de quasi tots és en Michael Fassbender, brilla al màxim amb el personatge més fascinant de la pel·lícula: un robot amb una curiositat que recorda a la d’un nen però amb una ambivalència que per moments és esgarrifosa.
Prometheus busca resposta a algunes de les preguntes que sempre s’ha fet la humanitat: de on venim?... a on anem?... potser per això el guio de Damon Lindelof grinyola en alguns moments, la tasca no era gens fàcil i aquesta ambiciosa aposta potser fa que el film no arribi a les quotes del primer Allien (1979).

Veure fitxe pel·lícula